El que m’ha portat a escriure sobre això és haver pensat en com el blog d’un metge pot ajudar als seus pacients. El fet que un pugui saber què pensa, com viu la seva feina (és significatiu el seu comentari sobre la foto del tumor en un dels posts referenciats) o com és fora de la consulta aquest senyor que que ens obrirà al quiròfan pot ser molt terapèutic, perquè una operació (i més si està motivada per un tumor) és una cosa que sol fer molta por i qualsevol signe de proximitat amb qui té l’oportunitat de curar-te ha de ser molt tranquil·litzador. No sé, és només un fet tan simple com descobrir que el metge és una persona normal completa amb els seus sentiments i tot. Potser sembla alguna cosa evident, però segur que davant una malaltia greu no ho deu ser tant.

Personalment, i com que la salut no és una cosa intranscendent, seguiria els blogs de tots els meus metges si m’assabentés que en tenen.

Notes: aquest post ha estat motivat per la lectura de l’article Diestro con el bisturí y el blog, del diario ABC. La fotografía es de César Astudillo.

Els continguts que s’introdueixen a Facebook (i similars), són visibles als cercadors convencionals? He fet una prova i no em surt. Així doncs, estem alimentant una nova internet invisible?

Com dius, els continguts que els usuaris publiquen a Facebook estan en principi tancats a cercadors i podríem considerar-los internet invisible. Però jo no crec que sigui una nova internet invisible sinó la mateixa de sempre on simplement està entrant un nou tipus d’informació.

És un tema interessant, ja que per les xarxes socials estan circulant diàriament munts d’informació i, si estem dient que queda tancada allà dins, podria semblar que la internet visible s’està quedant buida (no dic que ho diguis tu, és una reflexió que se m’acut sobre això). Però res més lluny de la realitat, ja que com tots sabem és precisament el contrari gràcies a eines com els blocs (per exemple), que han democratitzat el dret a l’emissió d’informació. En realitat, el que passa és que la informació que es genera a Facebook abans no es publicava.

Però… hauríem de poder tenir accés a aquesta informació lliurement? Jo crec que no, perquè es tracta d’informació habitualment personal i privada que els usuaris comparteixen amb els seus amics i familiars. Partint d’això, llavors estem parlant d’una part de la internet que és invisible i que ha de seguir sent-ho, perquè alguna cosa que els usuaris volen compartir amb uns quants per definició no és d’interès de la resta.

Com que no sé si m’he expressat clarament, posaré un exemple personal: si jo vull compartir una fotografia només amb els meus amics, la penjo a Facebook (un cercador no hi hauria de poder entrar, a ell què li importa!); però si vull compartir-la amb tothom, la penjo com a pública a Flickr (on estic encantat que arribin els cercadors perquè ajuden a difondre la meva obra). I tots contents

En fi, és un tema que té substància. Algú s’anima a seguir buscant-li arestes?

Fotografía: Kyknoord.

Segons l’article La sobrevaloración de las redes sociales en Internet, de Raul L. Katz, el que farem és anar-nos-en cap a una altra banda. Ho diu així:

Las dinámicas substitutivas son un fenómeno intrínseco de las redes sociales. Individuos que crecen y pasan de una etapa a otra tienden a cambiar sus entornos sociales

L’article no només parla d’edats sinó també de com les xarxes socials es van diluint per sistema en sobrepassar la massa crítica d’usuaris, del seu model de negoci, etc., però si realitzo l’exercici de tenir només en compte la frase anterior em vénen a la cap algunes preguntes:

• Cada persona tindrà la necessitat de refer la seva història en una xarxa nova cada poc temps?
• D’aquí a unes dècades, tindrem una dispersió de perfils abandonats i incomplets (la meva vida fins a l’adolescència; fins als vint-i-cinc; fins als trenta-cinc; etc.)?

És cert que ara mateix molts ja estem fent servir més d’una xarxa social, sovint per separar una vida social més lleugera d’aquella estrictament professional, però no em sembla tan lligat a l’edat com a la percepció que a l’entorn professional no ens podem permetre certes llicències que ens permetem sense problemes davant dels amics (encara que en la pràctica sovint es repeteixen els contactes, amb la diferència que en un lloc parles amb ells amb vestit i en l’altre aneu tots en bermudes).

Però tornant al tema, hi hauria la possibilitat d’adaptar les xarxes socials a l’evolució de cada persona de manera que sempre se senti còmode a la mateixa? És clar que això topa amb la teoria que el caràcter d’una xarxa social el modelen els mateixos usuaris amb l’ús. Llavors, els usuaris creem eines al nostre gust i després canviem de preferències i hem de marxar de la nostra pròpia casa?

Són moltes preguntes i gairebé cap resposta. Ho deixo aquí per continuar-li donant voltes al tema i perquè qualsevol de vosaltres m’ajudi a anar més enllà a través del formulari de comentaris.

Nota: l’article que dóna peu a aquest post ha estat obtingut del monogràfic sobre Facebook elaborat per InfoDoc.

Fotografia: Christopher Walker.

@torressalinas joder, estás bien no? espero que no haya muertos. Mantennos informados; un abrazo
http://twitter.com/acabezas/status/981948155

Activo les alertes (¿què ha passat?) i segueixo l’enllaç cap al compte de Daniel Torres Salinas, a qui es dirigia Álvaro. Allà trobo l’explicació:

acaba de estallar una bomba en la universidad de navarra, justo de donde vengo, gluf.
http://twitter.com/torressalinas/status/981939906

Ara ja tinc un dibuix mental ràpid del que ha passat, però immediatament puc ampliar la informació gràcies als missatges d’altres usuaris que envien enllaços a notícies de mitjans de comunicació relatives al tema. Per exemple:

• El País
• Avui

La vida a Twitter no s’atura i mentre alguns demanen més informació als seus contaactes de la zona altres manifesten la seva opinió sobre el tema:

@sonesu ya informarás de lo de la bomba, :S
http://twitter.com/isabl/status/981961898

¡ETA KAMPORA! ¡ETA EZ!
http://twitter.com/daniel3/status/981962462

Tot això en menys d’una hora, sense sortir de Twitter més que per a seguir els enllaços que s’han proporcionat des d’allà mateix i gràcies a un petit nombre de contactes. Molt sovint s’ataca a aquestes plataformes de microblogging amb l’argument de que només serveixen per alimentar l’ego dels que les utilitzen per mostrar-se a base d’explicar les seves lleugereses vitals. Aquesta pot ser una part de la veritat, però no podem obviar altres utilitats com la que ens mostra l’exemple que s’exposa aquí. En aquest cas Twitter ha servit per:

• Informar-me a mi quasi a l’instant d’un atemptat terrorista esdevingut a Pamplona
• Que Álvaro Cabezas sàpiga que el seu amic està bé (i a mi per al mateix)
• Que Isabel Casanova es posi en contacte amb una amiga per saber el seu estat
• Que Daniel Martí expressi en lletra alta la seva opinió sobre el que ha passat

No és poca cosa i més tenint en compte que aquí he reduït el tema al que han publicat quatre persones. Si s’ampliés la mostra seria encara molt més evident.

Desenvolupar amb èxit un projecte d’aquest tipus demana una tasca prèvia de conceptualització i disseny. En aquest sentit, els promotors de la idea ja es van dirigir a nosaltres amb molta feina feta i ens vam poder centrar en aspectes més concrets d’usabilitat, d’estratègia, etc., abans de passar al desenvolupament de l’eina i també fent els reajustaments necessaris durant el procés.

El portal s’anomena Docuteria i funciona sobre un framework a partir del qual s’han desenvolupat totes les funcionalitats necessàries. Per a aquesta tasca hem comptat amb la gran professionalitat de Mario Alberich.

El bloc ha de servir per anar explicant el que fem, el que volem fer, les reflexions que ens fem, etc. Tot allò que ens vingui de gust expressar.

Aprofito per presentar-me: Javier Leiva, propietari i administrador de l’empresa. Benvinguts tots